Badalona és una ciutat que malgrat la seva importància demogràfica dins de
Catalunya, no aconsegueix assolir la rellevància que li per toca. En bona part
perquè en casi els quaranta anys de democràcia no ha sigut capaç d’elaborar un
projecte de ciutat, per més que els diferents governs de la ciutat hagin venut
tot el contrari. Actualment la ciutat
viu en la dicotomia entre continuar sent una ciutat dormitori de Barcelona o
convertir-se en una oferta comercial potent. Però tant per la proximitat de
Barcelona com per les dimensions demogràfiques de Badalona, cap de les dos
opcions s’ha consolidat. La primera, perquè la ciutat té massa població
activa com per limitar-se a ser lloc de residencia pels treballadors de
Barcelona, així que es veu per un costat amb l’obligació de promoure l’arribada
d’empreses i industria a la ciutat, amb escassa eficàcia pel que reflecteixen
els seus polígons industrials, cada vegada més desèrtics; i per altre banda la
necessitat d’implementar polítiques d’ocupació per facilitar la contractació de
desempleats. A més és incapaç de consolidar-se com un punt comercial potent per
l’excés d’oferta similar a Barcelona, reflex d’aquesta incapacitat és la fugida
de diferents marques del centre comercial Màgic.
Davant tal realitat que
perdura en el temps, Badalona es va sumar amb gran entusiasme a la bombolla
urbanística que va recórrer la península ibèrica en la dècada del 2000. El seu
màxim esplendor va arribar a primera línia de mar, amb la tan desitjada
remodelació del passeig marítim, junt amb la construcció per part de grups
immobiliaris d’una desena d’habitatges nous que envoltaran la pedra angular del
projecte de renovació del litoral badaloní, el port esportiu. El recinte portuari es pot dir que ha gaudit de
cert èxit, al menys pel que amarris es refereix on hi ha plena ocupació;
en canvi no es pot dir el mateix del
projecte global en sí mateix. La situació actual de la zona que envolta al port
esta més propera a la desolació i marginació, que a la imatge de glamur de quan
es va presentar el projecte. Actualment ens trobem amb una quantitat de pisos i
locals de nova construcció buits, a més de grans explanades desèrtiques, on les
activitats que es realitzen no són massa positives per la ciutat.
Aquesta situació de fallida del projecte s’ha allargat durant els diferents
governs, potser l’errada principal va ser promoure un pla de tal volum urbanístic
sense fer un càlcul real de la cabuda que tenia en el mercat immobiliari. Malgrat
que la despesa en la reparcel·lació dels immobles va córrer a càrrec dels
diferents grups promotors, amb un cost de 98 milions d’euros, sí va haver-hi
despesa pública directa o mitjançant la societat mercantil Marina S.A. en els
diferents elements que configuren el projecte de remodelació de la façana
marítima de Badalona:
Despesa a càrrec de l’Ajuntament de Badalona.
(Obra finalitzada)
|
Construcció
del Port
|
76.183.951,85 €
|
Descontaminació
dels terrenys
|
28.884.001,95
€
|
Total
|
105.067.953,80 €
|
Despesa a càrrec de de l’Ajuntament de Badalona.
(Pendent de construcció, inversió prevista)
|
Execució
del Canal
|
7.000.000 €
|
Viaducte
|
10.000.000€
|
Descontaminació
del terreny
|
1.200.000 €
|
Total
|
18.200.000€
|
El cost final del
projecte per l’ajuntament puja fins als 124 milions d’euros, sense incloure
l’hotel que estava previst de construir. Com es pot veure són uns imports
realment elevats per una ciutat com Badalona, que han deixat un forat a les
arques públiques que actualment perdura, i dificulta la realització de les últimes
obres de finalització.
Cadascú té les
seves prioritats a l’hora de fer una despesa de 124 milions, i es pot fer un
anàlisis avantatgista una vegada vist el resultat econòmic que ha tingut
aquesta inversió pel consistori, però el que més em preocupa és la falta de
projecte de la ciutat. Decidir construir un port esportiu per crear una
ciutat de glamur a Badalona, va ser un acte de desconeixença bastant preocupant
d’aquesta, ja que la ciutat la formen la globalitat dels barris (malgrat que
això no sembla que tots ho tinguin interioritzat a l’hora d’elaborar la imatge
de Badalona), la realitat en alguns dels barris és gens atractiva per la crida
de turistes. Potser la prioritat abans de fer el port era equiparar la
heterogeneïtat dels barris, per poder vendre el projecte d’una ciutat de
progrés, però si en el seu moment no existia la necessitat de construir un port
esportiu, encara hi és menys de destinar 18 milions d’euros per finalitzar-ho.
En aquest moment que tant es parlen de sacrificis, també s’han de tenir
prioritats, i la que té la ciutat és la de tornar a engegar una ciutat que
provoqui il·lusió en la seva població, i això només s’aconsegueix donant-li
recursos mitjançant treball.
Badalona ha de
decidir-se a recuperar teixit productiu, que generi llocs de treballs i
recursos econòmics per poder crear consum. Els mecanismes existeixen perquè sobren àrees industrials i comercials
dins la ciutat, per tant s’ha de fomentar l’arribada de nou capital empresarial
i deixar-se de buscar inversors que només volen especular. S’ha d’engegar un
projecte de renovació de la imatge de Badalona, en això quasi tots coincidim,
però aquesta no pot arribar-hi amagant realitats de la ciutat i maquillant
altres, sinó que s’ha de fer mirant de front als problemes de la ciutat,
per poder configurar un projecte realista i de progrés: equiparant les
situacions socials dels barris, per això és molt necessari que l’Ajuntament no
doni l’esquena als serveis socials. Perquè la imatge d’una ciutat no serveix
de res si la seva població es sent desprotegida i sense recursos per culpa del
seu ajuntament.
